Amb aquest nom popular, que realment és el de la congregació que el regenta, es conegut per tots nosaltres l’Asil del carrer de Sant Salvador. L’orde religiós fou fundat per Jeanne Jugar quan, en trobar a una pobra vella cega i paralítica la va recollir i dur a casa seva, iniciant d’aquesta manera, l’any 1839, la historia del orde benèfic, dedicat a l’acolliment de persones pobres i velles.
Jeanne Jugan va néixer l’any 1792 a Cancale, França i va morir el 1879, deixant cases a 10 països. Actualment son més de 3.700 Germanetes a més de 30 països d’arreu del món. A l’estat espanyol tenen un Centre d’Orientació Vocacional o noviciat a Los Molinos, a Madrid.
Segons expliciten els seus estatuts no poden acollir a ningú que pugui, mínimament, pagar-se una senzilla residència geriàtrica.
Els recursos estan basats en el 80 per cent de la jubilació dels avis –infinitament baixa en aquests casos- i en els donatius i aportacions benèfics.
Molts graciencs recorden quan de petits a casa, en endreçar roba vella o que ja no ens posaven, feien un farcellet i la portaven, com un ritual, als vells de les Germanetes.
Aquest asil s’instal·là, en principi, en una torre existent a l’indret l’any 1890. El 1897 s’hi va construir un nou edifici ja pensat per ser utilitzat com a residència d’avis pobres. L’arquitecte va ser August Font, el seu cost va anar a càrrec de la donació pòstuma d’en Pau Servat i en Miquel Pascual, arquitecte municipal, va donar el vist-i-plau al projecte concedint-ne l’exempció del pagament d’impostos municipals en raó a la seva finalitat benèfica.
Des d’aquelles èpoques, les donacions rebudes han permès de fer un espai confortable per tots aquells que s’hi veuen obligats a viure i, avui en dia, amb una capacitat per a més de cent persones és atès per 23 religioses, gairebé una trentena de treballadors i tots aquells voluntaris, en especial els de la Fraternitat de Jeanne Jugan, que hi volen esmerçar part del seu temps lliure en la missió social que duen a terme.
La problemàtica és que, com a totes les institucions d’aquest caire, tenen més peticions que lloc i recursos per atendre-les i, desgraciadament, es veuen obligats a refusar-les després de valorar els graus d’incapacitació, ingressos, etc.
(Del llibre "De l'ermita de La Salut al Park Güell, 140 anys d'història, d'Eloi Babiano i Sànchez)
