El cine Rovira era, sens dubte, el cine del barri de La Salut, ja que no podem pas oblidar-nos que estava al punt més cèntric del barri: la plaça Rovira i Trias. Aquella cridanera façana rogenca i aquells enormes cartells acolorits penjats a la entrada per anunciar qualsevol programa doble no s’obliden, crec, fàcilment.

Tot i que disposava de dues plantes, el cine Rovira fou un recinte de capacitat reduïda car, només, tenia una cabuda de 500 places.
No queda gens clar quan es va produir la inauguració del local i com van ser els seus primers temps. Com ens diu J. Torras “Les dades, com en altres casos, són incorrectes o confuses. Una nota de premsa diu ‘Avui, 9 de novembre de 1909, sessions cinematogràfiques al cine Rovira’. Anys enllà, un avís del dia 3 de març de 1911, comenta la reinauguració del Rovira”.

En quant a les pel·lícules que per aquells anys es projectaven a les pantalles d’aquells invents, hi havia opinions de tots gustos, per exemple, aquesta que he recollit escrita a La Vanguardia de l’1 d’octubre de 1920, signada per en Buenaventura Bassegoda dins d’un article titulat ¡Adiós, Barcelona! que des de un punt de vista força tràgic i decebut ens explica que “el robatori, l’assassinat i l’adulteri son els temes que es projecten, exclusivament, a les pantalles dels cinemes i només deixen espai per a la suprema expressió de l’art líric actual: el cuplè”. Sembla que no li agradava massa la diversió al Sr. Bassegoda... En canvi, en Joan Munsó ens diu que “per la pantalla del Rovira desfilaren les cintes de cada etapa amb la puntualitat i acceptació pròpies del cinema de barri que va ser durant tota la seva existència. Des de La honestidad de una mujer, Unidos en la tumba inmensa o El ruiseñor de Bolonia –pel·lícules dels primerissims anys deu- fins a Doris Day en el Oeste, Fin de Semana en Dunkerque o La senda de los elefantes –títols de l’any en que tancà-, el Rovira oferí a la seva clientela allò que estava en voga a cada moment, amb la complaença general del públic”

Durant la Guerra Civil, essent l’empresari Francesc Benages, la CNT-FAI va confiscar el local.

Després de centenars de pel·lícules de romans o de cowboys, amb aquelles cadires de fusta que cruixien com a maleïdes, el cinema Rovira tancà definitivament les seves portes l’any 1965.

Avui hi ha un banc que, Fernando Trueba va tapar per convertir-lo de nou en cine per uns dies, al llarg del rodatge de El embrujo de Shangai.