Romanç dedicat a la font, obra d’en Josep Maria de Sucre l’any 1910:

Romanç de la Font de l’Atzavara

La revetlla de Sant Joan
dins del juny hi és esperada,
per aturar-se cantant
a la Font de l’Atzavara,
mentre els focs van abrandant
les il·lusions no esclatades.
D’alfàbregues i clavells
s’agraden totes les cases.

“Si n’hi ha un fadrí galant
que em vol demanar a la mare.
Ni massa bru ni molt blanc,
se li coneix pel semblant
que és una persona honrada.
Duu pantalon de vellut,
camisa neta i planxada,
i com que és ple de salut,
porta al braç l’americana.
Si li pregunten: -Què fas,
ja que vols emmaridar-te?
em respon: -El que em diràs,
per tal de que pugui guanyar-te,
que no en va sóc del teu braç
i de la vila de Gràcia.
En arriscar-me a mira’l,
del cor en resto cremada.
No puc deixar d’estima’l
i em surt de dins la tonada:
Ai amor que em vas rondant,
voldria d’una vegada
que m’anessis explicant
com és la coca ensucrada.”

El dia de Sant Joan
els ocells fan migdiada.
Què ha esdevingut de llur cant
que no es percep cap passada?
Només s’escolta un dolç plant:
és el de l’enamorada,
que es passa el temps demanant
el minyó de l’Atzavara...
Que es passa el temps demanant
el minyó de l’Atzavara...
Altres revetlles vindran
en què estarà emmaridada,
i els àngels ho anunciaran
el dia de Sant Joan.

Que és diada assenyalada.