Nascut el 1947 a Gràcia. Estudia a la Salle Josepets i potser per això es fa escolta fora de Gràcia, al Casal de Montserrat i després al Sant Benet de Sarrià. Deixa l'escoltisme cap als 20 anys per militar políticament al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), el 1968.

L'any 1977, amb els companys i companyes que deixen el PSAN iniciarà diferents aventures polítiques fins confluir a Nacionalistes d'Esquerra, partit que tampoc acaba de trobar el seu lloc en el panorama polític parlamentari, fins que junt amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) van formar Iniciativa per Catalunya. Anirà a les llistes per l'Ajuntament de Barcelona a les eleccions del 87 en el número 5.

A Gràcia, a part de viure-hi, hi torna per a la política antifranquista, formant una efímera Comissió Obrera Juvenil de Gràcia, cap a finals de 1968. Més endavant participarà en l'Associació de Veïns sector Pl. Lesseps (nascuda en la lluita per una plaça Lesseps sense scalextric), després Vila de Gràcia, amb diferents responsabilitats, sent-ne president des de 1982 fins al 1985.

L'any 1993 és nomenat conseller del Districte de Gràcia per Iniciativa per Catalunya i hi romandrà fins al 2002, ocupant primerament la conselleria de Cultura i després les de Medi Ambient i Solidaritat. Des de Solidaritat impulsarà la creació de la secció de Gràcia de l'ACAPS (Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí) en la que s'incorpora a la junta quan plega de conseller. Actualment, a més de la seva afiliació a ICV i a l'ACAPS, participa també a l'associació Amics i Amigues de la Violeta.

Professionalment, s'ha mogut principalment en el sector de la comunicació i l'edició, dirigint actualment un estudi de serveis editorials.

Pare de tres filles, que fan molta vida al barri. La gran, Laia, coneguda pel seu activisme, i les petites, Nausica i Isàvena reconegudes pels seus noms i que també es comencen a fer notar.

Sembla ser Jordi Altarriba és el creador de la denominació grac, format de la unió de "gracienc" i "crac". Paraula que ha fet més o menys fortuna i s’aplica a aquells graciencs i gracienques que se’n senten i alhora els podriem qualificar, amb totes les reserves i prudències, de personatges més o menys públics.