El sector nord-est del Pla de Barcelona era, a mitjans del segle XIX, una zona eminentment rural i agrícola. Els nuclis habitats eren escassos i la seva mida molt reduïda. Podem dir que a part d’un minúscul nucli del poble d’Horta la resta eren terres despoblades i, en gran part, muntanyoses.

Pel que fa a Gràcia, observava la mateixa tendència i la part nord de la vila era ocupada per espaioses cases pairals de rics terratinents que, envoltades de grans extensions de camp, eren utilitzades com a terres de conreu sota l’atenta vigilància dels masovers. Aquestes immenses finques s’anaven, amb el pas del temps, parcel·lant i venent-se, convertint-se per als seus propietaris –bàsicament barcelonins– en un fructífer negoci.

Aquests barcelonins introduïen, al nou barri, el model de propietari que s’havia generalitzat a Barcelona: el dels comerciants, rendistes, hisendats, etc. que anaven acumulant grans o petites heretats en detriment del model antic d’acumulació de grans extensions de terres i masos que fins aleshores havia estat a mans de l’Esglèsia o la noblesa.

Pel que fa al naixement del barri podem llegir que “una font i un mas, tots dos anomenats d’en Xirot, van fer conèixer aquests rodals, molt abans que fossin barri, molt abans que es diguessin de la Salut”. Al voltant de la font d’en Xirot, Joan Amades ens diu que, a la barcelonina plaça de Santa Anna hi havia hagut fins ben entrat el segle XIX una popular taverna, coneguda com a Taverna de l’Aigua, que es distingia perquè venia aigua de la font d’en Xirot i d’altres fonts de la carena de Collserola.

Una d’aquestes parcel·les abans comentades fou adquirida, per bastir-hi una segona residència fora de ciutat, per Antoni Maria Morera i Colom. El terreny era situat al peu de la Muntanya Pelada, entre el torrent de Can Xirot i la finca de Can Muntaner de Dalt. Als voltants del 1863 es va encetar per part d’en Morera, ciutadà il·lustre de Barcelona, l’inici del futur barri, per bé que ell no n’era conscient d’aquest fet ja que, com ha quedat clar, només volia construir-se una torreta d’estiueig enllà de la llunyana ciutat, lliure ja de les seves muralles des de 1854 però, encara, d’estrets i foscos carrers que contrastaven en gran manera amb la lluminositat i immens espai de les muntanyes i terres gairebé verges d’aquella allunyada i rústica rodalia del Pla.

El territori de La Salut vindria aproximadament circumscrit, a l’època de la seva fundació, per dues rieres o torrents dels molts que travessaven el Pla de Barcelona. Per una banda no seria gaire discutible que un d’ells, el de la frontera de l’actual carrer de Sardenya fos l’anomenat “Torrent d’en Mariner” o “Torrent de Santpere”. Era, al mateix temps, el límit de Gràcia amb el municipi de Sant Martí de Provençals, a mitjan segle XIX. L’altra partió ja es força més complicada d’establir, no tan sols en quant als límits estrictes, sinó també en quant al possible torrent que el travessava per la zona limítrof de La Salut amb el municipi veí de Sant Gervasi.

La Salut era un terreny ple de torrents i de masies que accentuaven el seu caràcter rural i tranquil. Noms com el del Torrent Fondo, Riera de Can Toda, Torrent de l’Albiana, o Torrent de l'Olla formaven juntament amb els masos de Can Mallorca, Cal Xipreret, Ca l'Alegre de Dalt o Cal Calic un tot rústic que atreia sobremanera als barcelonins que per bé que volien gaudir de la tranquil·litat del lloc, aviat van descobrir el seu potencial per a especular-hi amb els nous terrenys encara verges.

Amb el pas dels anys el barri es va anar convertint, en raó de la seva climatologia, en lloc ideal per als establiments hospitalaris i així van instal·lar-s’hi l’Hospital Evangèlic, la Clínica del Remei, l’Hospital de l’Esperança, la Clínica del Dr. Seguí o la Clínica de Santa Madrona. Tanmateix el propi ajuntament gracienc va executar la compra d’uns terrenys al carrer de la Palma (avui Sors) per a construir-hi un futur Hospital Municipal que mai es va dur a terme.

El 1880 es produïa la inauguració de la línia de tramvia que uniria Barcelona amb La Salut i que, sortint de la plaça de Santa Anna arribava a la plaça Rovira, complementant-se el 1909 amb la que anava des de la plaça de Lesseps al carrer de l’Escorial.

Així, mentre el barri anava creixent i desenvolupant-se amb entitat pròpia va tenir la sort de veure néixer, en una torreta a tocar de la Travessera de Dalt un dels personatges més il·lustres de la història de Catalunya: Pompeu Fabra i Poch. Fill de qui fou batlle de Gràcia Josep Fabra, s’hauria de convertir amb el temps en la figura que va normalitzar la nostra llengua.

A banda d’aquesta figura cabdal per a la nostra història trobem encara vives dins del barri de La Salut, algunes de les entitats que han donat vida a la zona des de fa mes de cent anys com ara l’Asil de Sant Josep de la Muntanya, el Cottolengo del Pare Alegre, La Salle de Gràcia i, com no, l’entitat sociocultural més antiga de la Vila de Gràcia: Els Lluïsos. Aquesta institució fou fundada, l’any 1851, per Mossèn Jaume Alsina i Pi sota el nom de Pia Unió de Joves Devots de Sant Lluís a la qual es va unir poc temps desprès el Gimnàs dels Lluïsos, derivant en la unitat com a La Corte Angélica de San Luis Gonzaga des del 1855. D’una escissió d’aquesta es fundà, el 1869, el Centre Moral i Instructiu de Gràcia.

L’any 1899 es va produir un dels fets cabdals que han marcat la història posterior del barri: la compra per part d’en Eusebi Güell i Bacigalupi dels terrenys i la finca de Can Muntaner de Dalt. Amb les innovadores idees de l’arquitecte Antoni Gaudí es pretenia, per part d’en Güell, crear una ciutat-jardi de tipus anglès, amb cases unifamiliars amb un petit jardí i una sèrie de serveis comunitaris que va fracassar de manera rotunda en vendre’s només dues de les 60 parcel·les previstes. Això no obstant va servir per a que, desprès d’innumerables protestes ciutadanes, l’ajuntament es fes càrrec de l’adquisició de la incabada obra que, amb el temps, ha esdevingut el Parc Güell, de renom mundial i declarat el 1984 per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat.

El 8 de juny del 1902 naixia el Salut Sport Club (actual Club de Tennis La Salut) amb la finalitat de convertir-se en un centre d’oci i d’esport que, per aquelles llunyanes èpoques, només podia ser concorregut per la burgesia barcelonina o gracienca del moment. El 1906 el club es fusionà amb l’Associació de Propietaris de la Salut i, al cap d’un temps, van adquirir Can Xipreret al seu propietari Domènec Sanllehy. Tot i que l’esport de moda a l’època era el futbol, al selecte club es podien practicar disciplines tan diverses com ara l’esgrima, el patinatge, el tir o el tennis, gaudint, a més, de balls de societat, representacions teatrals, revetlles o espectacles diversos.

Tanmateix, poc s’ho podrien imaginar els habitants de Can Sampere de mitjans segle XIX que, aquells terrenys on vivien, conreaven terres o planificaven futures parcel·lacions per fer front a l’eixamplament del barri serien seu un dia d’un dels clubs de futbol fundadors del Campionat Estatal de Lliga.

Fou el 1907 quan dos clubs modestos que lluitaven per la supervivència anomenats Provençal i Madrid van fusionar-se, van prendre la plaça federativa del F.C.Europa, que estava a punt de desaparèixer i es van inscriure a la Federació Catalana sota el nom de Club Deportivo Europa.

Amb el nou segle ja començat van sorgir nous símbols del barri com el Club Natació Catalunya o l’enyorat cinema Rovira. El temps avançava i la tímida especulació del XIX es va convertir, ara ja en habitual fent que antigues torres, nobles masos o humils terrenys de conreu s’anessin convertint en edificis d’habitatges cada cop més nombrosos.

Casos com el dels terrenys de l’Hispano Francès a tocar del camp de l’Europa que, d'equipament esportiu van passar sense explicació a ser enormes blocs de pisos, del regidor Espona enderrocant unes escales publiques que obstaculitzaven els seus negocis immobiliaris o la deshumanització de la Travessera de Dalt i de la plaça de Lesseps en son bona mostra.

La Via O va amenaçar durant força temps la integritat del barri tot i que, sortosament, l’arribada del nou règim polític va poder aturar, no sense esforç ciutadà, tal aberració urbanística.

Actualment, desprès de més de 140 anys de vida sembla ser que l’amenaça especulativa rau, aquesta vegada, en el cor del barri ja que segons sembla, perilla la continuïtat de la casa pairal dels Morera la qual es pretén sigui empetitida i substituïda per un bloc d’edificis salvant tan sols l’ermita de la Verge de La Salut.

(Eloi Babiano i Sànchez - Enciclopèdia de Barcelona, vol. 4)